Inici | Currículum | AAMG 1981 | Is-Arts 1996 | Setmana de les Arts 1998 | Poema  1999 | Setmana de les Arts 2001  | Isards 2005-09  | Isards 2010-11 | Mapa | Links

 Setmana de les Arts 2001 (Homenatge a Maria Masllorens) De la ficcció a la realitat

( Setmana de les Arts 2001:  Inici  Catàleg   Premsa  Pintures)

2 Setmana (9608 bytes)

 

 

 

 

pintura2set.jpg (21746 bytes)

Maria Masllorens, Aquarel·la (1918) Brasil

     

 Déjà vu? o el record d'aquella vella coneguda olor

Una de les ocupacions més antigues de la humanitat és la de crear representacions a través de diferents eines llingüístiques: pintura, escultura, escriptura, arquitectura, disseny, etc. Parlaíem, doncs, de distints llenguatges a través de distints elements materials i inmetarials (mots, símbols) que mostren i comuniquen sentiments, pors, desitgs, pensaments, preguntes, etc.

Tenim, doncs, moltes formes de comunicació verbal, i no verbal, per activa o per passiva, amb la resta del món, àdhuc amb la resta del nostre món, és a dir, hi ha representacions que expliquen i n`hi ha que ens expliquen, n`hi ha que són una porta oberta i n`hi ha que aprofundeixen en la pròpia complexitat sense facilitar el procés comunicatiu ja que aquest no és, en aquest cas, un fi en si mateix.

Una de les figures del llenguatge és la retòrica. I un dels materials de les representacions és el propi jo;  l'autobiografia. Els entesos parlen que és un dels gèneres retòrics per l'excel·lencia. L'autobiografia pretén narrar la pròpia història per la necessitat de dotar d'un jo allò que prèviament ens manca. És a dir l'autobiografia -sigui personal o col·lectiva- dotaria de sentit i figura la història narrada, representada. Quan l'autobiografia s'explica per mitjà d'una altra biografia pren dimensions en les quals poden imbricar-se unes ficcions i unes realitats. Es tracta de discernir quina part hi ha d'unes i d'altres i fins a quin punt unes poden no ser les altres.

Dit tot això ja que que ens representem,i una exposició no deixa de ser una manera de (re)presentar alguna cosa, dotem de personalitat a través d'una narració, pintura...(llenguatge) allò que volem represntar amb un seguit d'elements diversos que ens ajuden a explicar, a contextualitzar.

Tenim, doncs, moltes formes de comunicació verbal, i no verbal, per activa o per passiva, amb la resta del món, àdhuc amb la resta del nostre món, és a dir, hi ha representacions que expliquen i n`hi ha que ens expliquen, n`hi ha que són una porta oberta i n`hi ha que aprofundeixen en la pròpia complexitat sense facilitar el procés comunicatiu ja que aquest no és, en aquest cas, un fi en si mateix.

Una de les figures del llenguatge és la retòrica. I un dels materials de les representacions és el propi jo;  l'autobiografia. Els entesos parlen que és un dels gèneres retòrics per l'excel·lencia. L'autobiografia pretén narrar la pròpia història per la necessitat de dotar d'un jo allò que prèviament ens manca. És a dir l'autobiografia -sigui personal o col·lectiva- dotaria de sentit i figura la història narrada, representada. Quan l'autobiografia s'explica per mitjà d'una altra biografia pren dimensions en les quals poden imbricar-se unes ficcions i unes realitats. Es tracta de discernir quina part hi ha d'unes i d'altres i fins a quin punt unes poden no ser les altres.

Dit tot això ja que que ens representem,i una exposició no deixa de ser una manera de (re)presentar alguna cosa, dotem de personalitat a través d'una narració, pintura...(llenguatge) allò que volem represntar amb un seguit d'elements diversos que ens ajuden a explicar, a contextualitzar.

D'alguna manera ens constituïm a través del llenguatge -per afavotit l'encontre entre referència i les figures- i en l'encontre del llenguatge (en la plaça pública del nosaltres...) construïm les històries, les validem, les neguem, en definitiva, parlem ens comuniquem. Les històries i les experiencies són, sovint, els reflexos dels llaços, enllaços i desenllaços entre cultures i contextos personals.

Ja fa temps que Plató va afirmar que els artistes enganyaven ja que reproduïen la realitat, en feien una còpia i la còpia és una no-realitat, un engany que ens impedeix veure el que és real. Plató era molt dur segurament amb el artistes i no ens reconeixia, en primera instància, el poder creador que tenia i té el llenguatge dels artistes.

En definitiva els artistes contemporanis i els moviments que han generat, han demostrat que construir noves realitats no és realitzar còpies sinó crear móns possibles on puguem seguir somniant. El somni és potser, també una forma de realitat, virtual tal vegada, que, a vegades, ens fa confondre per fet que una sensació, o una situació ens fa l'efecte que ja l'hem viscuda.

Vet aquí l'aposta d'aquesta exposició del grup Els Isards que hem d'agrair, perquè de ben segur que ens ajuda a veure millor o d' una altra manera el tòpic que diu que generalment le realitat supera la ficció. En aquest sentit, a vegades, també la ficció pot desvetllar-nos altres aspectes de la realitat en que no havíem pensat o que ens havien passat desapercebuts. Aquesta podria ser, doncs, una de les feines de l'artista.

MUSEU DE GRANOLLERS (2001)

 

 

logoisard.jpg (15289 bytes)