Inici | Currículum | AAMG 1981 | Is-Arts 1996 | Setmana de les Arts 1998 | Poema 1999 | Setmana de les Arts 2001 | Isards 2005-09  | Mapa | Links

  Els IS-ARTS a la rectoria Vella (Desembre 1996) Fotos 1  Fotos 2  Premsa

(Is-Arts 1996: Galeria ab   Is-Arts I   Is-Arts II   Múltiple  G.Susany  Is-Arts III  rectoria Vella)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els Is-Arts no descansen

Karles Torra parla d'activisme trencador per presentar el grup Is-Arts, obert encara per entrar-hi i per sortir-ne, i que entre altres coses, és un grup merament operatiu pel que fa a les exposicions conjuntes, i en cap moment una escola o moviment amb rerefons teòric.

Tot i la imparcialitat en la distribució de les peces, Batlles i Pi té la seva obra més interessant en el lloc de l'altar: vuit fustes verticals, policromades i amb afegits de cordes, força expressiva i amb la càrrega emocional dels elements de treballs anteriors, encara que més pictòrics i menys formalistes o de disseny.

Josep Franco és l'autor de collages sobre els quals intervé amb ferides, pintura, esgarrapades i signes que invariablement produeixen obres obertes a la imaginació, misterioses i atractives per una atmosfera general de sobrietat i de contenció: no hi ha cap peça que sembli llepada.

El mateix es podria dir de Joan March, que no sembla voler estructurar la seva obra i que sovint busca el trencament com la peça sobre cartró blanc amb una petita infografia i un cruel traç roig agressiu i contundent. A destacar com a punt feble i anecdòtic un aparent contrahomenatge a Tàpies, que podria fregar la banalitat en cas d'insistència.

Magdalena Jiménez s'esbrava sobretot amb Documents pscològics i Torneig de versos, autèntiques obres automàtiques, en una iconografia que s'apropa a la de Joan March, amb qui coincideix per camins ben diversos.

LA MUDESA EN LA VISTA

Antònia Peyrí conrea el paper i les fibres per fer les seves figures etèries que pengen del sostre o de la paret, com muts visitants que temen cridar l'atenció i se situen en indrets dissimulats. Les peces zoomòrfiques -per tant simètriques- tenen un especial interès pel seu centrament disciplani.

Les obres d'Antoni Saborit tenen un rar equilibri a partir de formes simples -el cercle- i el fons fosc de base que no és base, sinó deliberada ocultació. La part de misteri que s'hi amaga, l'hauran de desvetllat futures realitzacions.

Jordi Riera, també amb tres peces, ha pintat en la pausa i la quietud uns divertiments sobre efectes matèrics previsibles, quadres sense cap mena d'atrafegament.

Kiku Mena té unes característiques pintures sobre paper de gran format i presentades sobre fustes. En aquesta ocasió, la visió i la il·luminació permeten gaudir d'un rerefons pesant, dens, obsesissivament treballat. El seu valor iconogràfic rau en la ment de l'artista, però soón homenatges vius a la pintura-pintura.

Xavier Vilageliu fa petites incursions en el collage d'elements recurrents en la seva porducció anterior, amb el resultat d'una obra molt calculada i dosificada, elaborada des d'una mena de formulació.

Hans Móller, El 9 Nou (3-1-1997)