UNA CALAMITAT PER GRANOLLERS                     

Carles Hac Mor  (Informe de Progrés, 1) Editat per G 57. Espai referencial. (1992)

Com que ningú és profeta a la seva terra, ben pocs deuen ésser a Granollers els qui recorden el visionari Gaietà Galí; i segur que els parents que hi té, en llegir les ratlles presents, tremolaran com si veiessin el dimoni.

Aquest bandarra sublim, "àugur del fragell, de la pesta que l'art suposarà per a Granollers" -com fou definit pel seu contertulià Francesc Pujols- continua esborrat ignominiosament de la memòria col·lectiva de la ciutat. Així mateix, és ignorat gairebé sistemàticament per la cultura oficial catalana, fins al punt que ni tant sols apareix a la Gran Enciclopèdia Catalana. I, tanmateix, ves per on que enguany li arriba el moment de la seva glòria  pòstuma.

Traspassat l'any 1975, a l'edat de 75 anys, ara Galí, a l'altre món, ja ha degut relacionar l'obertura de G 57. Espai referencial amb les seves profecies sobre art com a fragell pestífer per a Granollers.

I no són pas forassenyades les seves deduccions, com és evident: `G` és la inicial del seu nom i cognoms -Gaietà Galí i Galofrè-, 57 és, òbviament, la inversió de 75 -any de la seva mort a, precisament, 75 anys-, i, a més a més, ell, a 57 anys dèdat (o sigui, el 1957), publicà, a París un opuscle que és la seva obra cabdal, Granollers, una referència per als espais d'art, una premonició claríssima, doncs, de G 57. Espai referencial.

Aquest bandarra sublim, "àugur del fragell, de la pesta que l'art suposarà per a Granollers" -com fou definit pel seu contertulià Francesc Pujols- continua esborrat ignominiosament de la memòria col·lectiva de la ciutat. Així mateix, és ignorat gairebé sistemàticament per la cultura oficial catalana, fins al punt que ni tant sols apareix a la Gran Enciclopèdia Catalana. I, tanmateix, ves per on que enguany li arriba el moment de la seva glòria  pòstuma.

Traspassat l'any 1975, a l'edat de 75 anys, ara Galí, a l'altre món, ja ha degut relacionar l'obertura de G 57. Espai referencial amb les seves profecies sobre art com a fragell pestífer per a Granollers.

I no són pas forassenyades les seves deduccions, com és evident: `G` és la inicial del seu nom i cognoms -Gaietà Galí i Galofrè-, 57 és, òbviament, la inversió de 75 -any de la seva mort a, precisament, 75 anys-, i, a més a més, ell, a 57 anys dèdat (o sigui, el 1957), publicà, a París un opuscle que és la seva obra cabdal, Granollers, una referència per als espais d'art, una premonició claríssima, doncs, de G 57. Espai referencial.

 

En aquest escrit -de justament 57 pàgines-, Galí reclamava per a Granollers un espai en el qual "els artistes d'allà i d'arreu puguin expandir lliurement, sense condicionaments mercantilistes ni institucionals, el virus pervers i poca-solta de l'art".

I val a dir que ignoro absolutament si la decisió d'obrir G 57. Espai referencial. ha estat presa pensant en Gaietà Galí i en els seus deliris llegendaris per que fa als espais d'art, o si es tracta d'una casualitat pura i simple.

Sigui com sigui, amb motiu de la inauguració de G 57,  pagarà la pena de recordar unes quantes coses d'aquell granollerí universal, nat el 1900 al carrer de les Travesseres. Els seus desvaris -en els quals Jean Paul Sartre veié "una dialèctica viscosa entre la radicalitat i el pragmatisme"- pot esperonar l'esperit del flamant G 57.

I bé, el cas és que l'obsessió de Gaietà Galí pels espais d'art es començà a manifestar de ben jove, quan conegué el mític galerista Josep Dalamau. Galí feu de seguida d'assessor artístic de Dalmau, i això explica que aquest exposés avantguardistes com Joan Miró (1918), Marcel Duchamp (1920), Francis Picabia (1922), en uns anys en què la pintura d'aquests, apreses les lliçons del cubisme, continuava descomposant, més o menys anàrquicament, l'espai de representació pictòrica.

I ell, teòricament, també lluitava contra la noció tradicional d'espai, fins al punt que el 1930 publicà Contra les aparences fenomenològiques, un llibret -editat per la llibreria Catalònia- en el qual reivindicà Zenó d'Elea i les seves cèlebres apories destinades a demostrar la impossibilitat del moviment. Per Gaietà Galí, el moviment no era possible perquè l'espai no existia sinó com a il·lusió òptica.

Aquesta tesi filofòfica engrescà tant Francesc Pujols que nomenà Galí pantòleg, és a dir, una mena de sacerdot de la Pantologia, la nova religió científica creada per Pujols. I la primera cosa que Gaietà Galí fa com a pantòleg és pontificar sobre la impossibilitat de l'art, atesa la inexistència de l'espai

Tot plegat enutjà tant la família de Galí -uns industrials que conreaven el seny abans que qualsevol altra cosa- que el desheretaren. I el pantòleg s'endeutà amb mig Granollers i jurà que no hi tornaria fins que l'Ajuntament en ple d'aquesta ciutat no aprovés un decret en què l'espai fos declarat inexistent.

Passada la guerra civil espanyola, el trobem exiliat a Santiago de Xile, on era veí i col·laborador del sabadellenc Francesc Trabal, amb qui pretenia fundar el Nou Vallès, un país sense territori, sense espai.

Cap el 1947, l'inefable Gaietà Galí s'instal·la a París, abraça l'existencialisme, i publica articles sobre l'espai i l'angoixa. El 1948 -en una estació de metro, i perquè sí, sense solta ni volta- és agredit a mossegades per Antonin Artaud, que mor dues setmanes després. Des d'aleshores, Galí viu seduït intel·lectualment pels plantejaments d'Artaud sobre la crueltat. I, el 1955, coneix el pintor Ives Klein, amb qui trena una amistat que canviarà la vida de tots dos.

Posem per cas, influït per Klein, Galí modifica la seva teoria del no-espai: "Lèspai no existeix -escriu-, i, a despit d'això, tot passa com si realment existís; és de rucs, doncs, no tenir en compte l'espai per a les especulacions filosòfiques i artístiques". I corroït per l'enyor de la seva ciutat nadiua, publica l'esmentat llibre Granollers, una referència per als espais d'art.

I Ives Klein, il·luminat i engrescat per Gaietà Galí, realitza les seves famoses vendes de metres quadrats d'espai, d'aire, sense cap envoltori. Gràcies a Galí en ven, en total, 120 metres quadrats, a preus elevadíssims, pagats en barres d'or que són llançades al mar.

El critic d'art Pierre Restany, impulsat per Gaietà Galí, qualifica Ives Klein de "místic del vitalisme" i "realista del Tercer Mil·leni", i Galí, més místic encara que el seu amic, s'autoproclama "un anònim que cerca l'anonimat com a forma suprema de l'art del no-res en el no-espai".

Ala mort de Klein, el 1962, Gaietà Galí torna a Catalunya, concretament a Barcelona, a l'ex-vila de Gràcia, on, a la plaça de Rovira i Trias, davant l'indeferència de tothom, col·loca una escultura invisible d'Ives Klein de vuit metres quadrats d'aire, intitulada El vuit buit.

El 1971 i 72 visita Granollers -anònimament, és clar, i tot traint el seu jurament de no trepitjar mai més aquells carrers- per tal de treure el nas en les mostres d'Art Jove de Granollers. (D'Això, n`hi ha testimoniatge fotogràfic, publicat al número 141 de la revista Serra d'Or, i recollit recentment al catàleg de l'exposició muntada a Barcelona, al Centre d'Art Santa Mònica, Idees i actituts. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980...; a la pàgina 24; és el senyor vestit de negre -mig amagat perquè no el veiés ningú de la seva familia, ni cap conegut, ni cap acreedor- de l'extrem superior esquerre de la composició de quatre fotograqfies).

                 

 

 

La seva opinió sobre totes dues mostres fou contundent -segons ho recollí Pere Bufill al diari de Barcelona Solidaridad Nacional-: "Molt bé, tot això de Granollers; caldria, però, ocupar un espai per a l'encomanament de l'epidèmia bubònica de l'art, i mantenir-se al marge de la dictadura de la gent del carrer".

És a dir, per ell, amb el que feien aquells artistes -Àngel Jové, Sílvia Gubern, Jordi Benito i Francesc Abad, entre d'altres-, no n`hi havia pas prou, per fer de Granollers una referència ineludible quant als espais d'art.

G 57. Espai referencial -ens diria Galí, amb mots del seu darrer article (publicat a la revista Verbigràcia)- "hauria de fugir de la referència a les fites dels anys 71 i 72, i això per tal de superar-les així fer ressucitar Antonin Artaud. Que tots els porus de la ciutat rebentin de febre glaçada a cauda dels cargolaments de tripes que provocarà no pas l'art, sinó la vida quotidiana del Granollerins aferrats als televisors.

 

[Contador de visitas a la página]