Inici | Currículum | AAMG 1981 | Is-Arts 1996 | Setmana de les Arts 1998 | Poema 1999 | Setmana de les Arts 2001 | Isards 2005-09  |  Isards 2010-11 |  Mapa | Links

 

Els Isards, exposició a Sala Art i Ciutat del Centre Cultural Municipal de Granollers

Obra, Batlles i Pi     Obra, Kiku Mena    Obra, Jordi Riera    Obra,  Xavier Vilageliu    Cronologia    Aparentment, de Marina Martori    Text Riera   Text Vilageliu

 

 

 

 

 

 

 

Obres de Xavier Vilageliu    

 

 

 

 

 

 

 

   

 

La lectura de les obres

     L’obra, com a llenguatge, permet a l’artista fer plantejaments i preguntes situant-la com a pont entre ell i l’espectador, per fer que sigui aquest últim qui li dóna sentit final, i que l’art pugui ser comprensible per a tothom.

     Plantejant l’obra com un jeroglífic de múltiples lectures, l’autor fa la pregunta d’infinites respostes, tantes com cops és contemplada. Proposa conceptes quotidians amb elements quotidians inspirats en el que copsem quan “mirem”, explica el que “veiem”, usa elements (formes, objectes, colors, idees, conceptes, etc.) que comporten consideracions de tot tipus, i que formen part d’una iconografia quotidiana, no com a símbols, sinó com a elements estètics únics amb uns referents simbòlics i personals per a l’artista i també per a l’espectador. Cada un dels elements (objectes) té unes connotacions pròpies, voluntàriament o involuntàriament, tant per a l’artista com per al que contempla l’obra. No passa res, no s’explica cap història, sinó que és cada espectador qui organitza les seves pròpies relacions personals respecte als elements de l’obra per construir la seva pròpia metàfora, i convertir-la en una realitat completament altra, no exempta d’ironia, revitalitzant els elements, donant-los nous usos i atorgant-los una segona vida, la ironia de la qual dóna pas a una certa nostàlgia de la utilitat original de l’objecte.

      Els “objectes” que poblen el nostre dia a dia són impersonals, però alhora extremament personals. L’artista, explicant-los en una nova direcció, insta l’espectador a una nova reflexió sobre temes quotidians desbordats segons el context en què es mouen, evidencia una gran complexitat i alhora posa en marxa una dinàmica entre el que són i el que poden ser, els fa adquirir una nova vida i amplia el llenguatge amb què es comuniquen com a elements. Resseguir aquesta llista d’objectes és molt formal, però de tant en tant exigeix que s’interpretin de manera que no tenen res a veure amb la nostra forma quotidiana d’entendre'ls, i per això es transformen en una nova dada informativa i ens parlen d’altres aspectes de la realitat. Aquest és un altre llenguatge amb què comunicar-se i donar una nova informació, que tothom pot interpretar de manera diferent. Cada un d’aquests models, que, per altra banda, en tant que personals poden esdevenir múltiples i infinits, ofereix una seductora manera de trobar respostes alternatives a una realitat quotidiana.

         La presència constant d’”objectes” en l’art suposa un estímul permanent i provoca la imaginació, ens deslliura de la lògica, altera la realitat transformant els plantejaments formals en noves preguntes, combinacions desbaratades que desafien la raó en busca de noves respostes; crea situacions de desconcert i origina dues posicions extremes: saber el que entén l’altre o explorar individualment, l‘única forma de comprensió que és personal i, per tant, múltiple i variada. Així és possible atribuir diferents significats a l’obra ─atenent al context en què cada element està situat─, una nova possibilitat interpretativa, considerant cada una de les moltes combinacions d’objectes amb el seu entorn immediat dins de la mateixa obra. Tot el que necessitem saber, si estem atents, ho tenim al davant i exigeix que se’n faci una lectura que no té res a veure amb la nostra manera quotidiana d’entendre els objectes, i per això es presenten com una nova via   d’informació, sens dubte, un dels màxims al·licients en la lectura de les obres. 

                                                                   Xavier Vilageliu (2010)