IInici | Currículum | AAMG 1981 | Is-Arts 1996 | Setmana de les Arts 1998 | Poema 1999 | Setmana de les Arts 2001 | Isards 2005-09  |  Isards 2010-11 |  Mapa | Links

 

Els Isards, exposició a Sala Art i Ciutat del Centre Cultural Municipal de Granollers

Obra, Batlles i Pi    Obra, Kiku Mena   Obra, Jordi Riera   Obra,  Xavier Vilageliu    Cronologia   Aparentment, de Marina Martori    Text Riera    Text Vilageliu

 

 

 

 

 

Obra de Jordi Riera     

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

Unes paraules sobre ... l’art

     L'any 1911 Eugeni d'Ors escrivia a Glosari: "Fora de la tradició, cap veritable originalitat. Tot lo que no és tradició, és plagi.” Certament bona part dels artistes innovadors que han treballat en el segle XX no pensarien el mateix. Hem conegut una àmplia diversitat d'avantguardes en aquests últims cent anys. Els artistes que n'han format part han intentat trencar amb la tradició artística i moral intentant la subversió en l'ordre establert. Alguns d'ells, fins i tot, pensaven que les seves aportacions clourien altres tendències i serien les definidores de l'art futur. No ha estat així, i els que intentem fer art al segle XXI partim d'una visió eclèctica. Ens trobem amb la suma de la tradició clàssica, que és la que defensava D'Ors, i la suma de tot el que s'ha fet en la tradició moderna i d'avantguarda, des de les últimes pintures de Goya fins ara. No estem en una època que hi hagi un moviment destacat i aglutinador en l'art, sinó en temps d'aportacions personals conseqüència del desencís per la falta d'utopies en què creure, fet que afavoreix l'individualisme i la introspecció.

 

     En la societat actual, les generacions que convivim ara, coneixem i hem vist més nombre i diversitat d‘obres artístiques que mai. La informació i les imatges que rebem s'han multiplicat per molt aquests últims anys. No és fàcil crear una obra trencadora; no és fàcil provocar controvèrsia profunda tal com ho podien fer els diferents moviments moderns al segle XX (dadà, surrealisme, informalisme, conceptual...). El que sí que podem fer és, sabent d‘on venim, crear una obra personal a través de la reinterpretació i revisió dels temes que ja han estat treballats. Les idees sorgeixen de la reflexió i la feina, i no importa gaire saber en quin dels precedents històrics ens hem pogut basar, conscientment o inconscientment.

 

     En les obres es mostra la introspecció individual i s’apel·la als sentits i a les emocions. Hi conviuen les idees i la tècnica del creador, junt amb la suma d'inputs externs i els elements que l’artista intuïtivament o racionalment hi deixi sobresortir d'atzar i accidents del procés creatiu.

 

     Una exposició en un bon espai dóna possibilitats de canviar i adequar maneres de fer. En aquest cas, en Joan i en Xavier han optat per fer peces de dimensions molt més grans del que és habitual en ells, per les bones possibilitats de la sala d’exposicions. En Kiku, pintor de treball més regular, mostra l’última etapa, fruit de la seva evolució. Per la meva banda, en el treball realitzat he optat per sortir dels paràmetres habituals. He renunciat a treballar amb el meu format usual, o sigui amb l’espai neutre que proporciona la tela o el paper en format horitzontal o quadrat en dues dimensions. He volgut jugar amb l’object trouvé, però no en el sentit que li van donar artistes com Duchamp o Warhol, d’agafar objectes corrents per treure’ls del seu entorn habitual i seguidament descontextualitzar-los i donar-los altres significats. El meu objectiu ha estat més fer una tria d’objectes que em captivessin o que en certa manera em provoquessin, per la forma, el volum i l’ocupació de l’espai. Aquestes formes, transformades o no prèviament, em serveixen com a base d’idees o de projectes d’intervenció amb una actuació individualitzada. El canvi és profund: ja no actues en un espai quasi sense pautes, com pot ser una tela verge, sinó amb un objecte que ja té una personalitat marcada. Les peces es van transformant i agafant vida pròpia, fruit del diàleg i la lluita que estableixes amb elles.

 

     Divideixo les obres aportades a l’exposició segons dues vies d’actuació. Una és la que en diríem abstracta, que seria com una peça musical, en què l’important és aquest diàleg entre les tres dimensions de l’objecte i les formes, línies i colors aplicats. En aquest apartat, a part de la visió total de l’obra, m’interessa la suma de matisos. No acostumo a treballar amb espais monocroms, sinó amb una suma de molts elements. M’importa que parts de l’obra puguin ser per elles mateixes motiu d’interès.

     L’altra via de treball seria la presentació d’una anècdota, d’un fet, d’una història per explicar: donar uns conceptes clars que tothom pot copsar només mirant els elements que formen l’obra. Un cop la visió està mínimament delimitada per l’autor, donar ampli camp a les explicacions subjectives i íntimes que cada persona hi vulgui o hi pugui aportar.

     L’obra, una vegada ha sortit de l’estudi de l’autor, ja no pertany a l’artista sinó a la visió de cadascun dels que la miren. Ells, amb la seva mirada, són els que podran avaluar-ne la qualitat, l’estètica o les emocions o idees que comunica. Conseqüentment són els que poden dir si els agrada o no, si els diu res o no, o si l’interès que els desperta l’obra ha arribat a ser tan important que els agradaria conviure-hi. Aquest sentiment o bon feeling comporta la sortida de l’apatia i la implicació amb l’emoció o comunicació rebuda. La convivència implica intimitat i també interactuar en el temps. En aquest cas, l’obra és allà sempre igual; és la percepció que en tens el que pot variar amb el temps, segons els estats d’ànim, el pensament o l’evolució personal de cadascú. Ho podríem comparar amb el fet de tornar a sentir una cançó que t’agrada o que simplement t’atreu i que has escoltat mil vegades. A la que fa mil i una, la predisposició del moment et pot fer sentir una emoció que fins ara no havies explorat o t’adonaràs que un tros de la lletra es pot interpretar en un altre sentit. Aquestes obres amb qui vols conviure, no cal que siguin a on vius. Moltes de les meves obres de referència estan repartides en cases d’amics, museus, entitats o carrers del món que he visitat. En tinc una visió clara, però sempre que en tinc oportunitat les torno a visitar, com a velles companyes que són de la meva vida. És una mica l’aplicació a l’art del “Sempre ens quedarà París” (We'll always have Paris) de la pel·lícula Casablanca, el retrobament amb unes velles emocions.

     L'allunyament que sent bona part de la societat respecte d'una de les arts clàssiques, com és la pintura, és profund. Sembla que actualment només interessi a persones mínimament interessades en la cultura, els pintors que han triomfat mediàticament pels diners que valen les seves obres o per l'espectacularitat de les seves exposicions. Això no vol dir que molts d'ells no tinguin una alta qualitat artística, però sí que provoca que ens perdem propostes que potser ens interessarien. Artistes, crítics, mitjans de comunicació, educadors... no hem fet bé la feina. Hem fet sentir a bona part de la població que els artistes dedicats a la pintura, a l'escultura, a les instal·lacions... estem en una elit, allunyats dels seus interessos. La sacralització i divinització excessiva de les obres artístiques comporta llunyania. Moltes persones poden opinar de cinema o de literatura, però pocs opinen lliurement d'art sense treure's de sobre el “Jo no hi entenc, no puc opinar.” Potser ja és hora d'atrevir-se: la pintura només és una més de les facetes interessants de la cultura. Per què no incloure-la dins la nostra vida? Per tant, si us plau, passeu per l'exposició, mireu, sentiu, judiqueu i opineu lliurement. 

Jordi Riera Pujal