Inici | Currículum | AAMG 1981 | Is-Arts 1996 | Setmana de les Arts 1998 | Poema 1999 | Setmana de les Arts 2001 | Isards 2005-09  |  Isards 2010-11 |  Mapa | Links

Els Isards, exposició a Sala Art i Ciutat del Centre Cultural Municipal de Granollers  

Obra, Batlles i Pi     Obra, Kiku Mena    Obra, Jordi Riera    Obra,  Xavier Vilageliu    Cronologia    Aparentment, de Marina Martori     Text Riera   Text Vilageliu

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

Aparentment



Un bastó sobre una tela gran i blanca. Més enllà, cap a l'esquerra, una escala que s'enfila en un quadre sense cavallet, a terra. Girant el cap, a la dreta, una taca vermellosa em vigila en vertical.
A ningú més que a mi no sembla que li estranyi gens. Me'ls miro i veig un grup de quatre amics comentant l'última idea d'un d'ells.
La idea acabarà convertint-se en un quadre per a una nova exposició i ells quatre són els Isards.

En Xavier Vilageliu, en Joan Batlles i Pi, en Kiku Mena i en Jordi Riera són els Isards: un grup, col•lectiu, quartet de pintors, d'artistes. Van començar a treballar plegats el 1981 i encara ho fan.
Per primer cop, avui, un migdia fresquet d'abril, els trobo tots quatre junts sense inauguració pel mig. Em conviden a dinar mentre m'expliquen coses i els pregunto coses i m'adono, a mesura que avança la conversa, que cadascun té una perspectiva diferent i personal sobre l'art, però que també tenen una mirada igual, comuna: els agrada. L'art els agrada.
A mi també, penso, com a mínim, l'art que a mi m'agrada...
La pintura és com la música ─m'expliquen─ té una part d'inconscient, és un llenguatge propi i apunta directe als sentiments.
Potser per això, perquè la majoria de nosaltres no dominem el llenguatge pictòric, es planteja així la primera pregunta: “Què has volgut dir amb això?”
Aquesta i la pregunta: “Que me'n regalaràs un, de quadre, quan s'acabi la exposició?” són les dues preguntes que més els fan. Reconec que la primera no m'he atrevit mai a plantejar-la, tot i que m'ha passat sovint pel cap, i la segona és d'aquelles que no diré mai, però que m'encantaria. És a dir, sóc una més del comú dels mortals.
De fet, la que els fan més és si els regalaran o no un quadre i ells hi donen una volta

─És com si el quadre, la feina, el que fas, no valgués res, fos gratuït i no tingués una feina a darrere.
─En l'art hi ha dos nivells: els quadres que es poden regalar i els que valen milions. Al mig no hi ha res...

L'art és un concepte complex.
En Xavier Vilageliu es mostra crític amb la gent com ara jo, que necessiten donar una resposta a la pregunta de què vol dir un quadre i escoltant el seu raonament, gairebé canvio d'opinió...

─És igual que la gent entengui alguna cosa. Val la pena que algú es desconcerti davant d'una obra. El que importa és que mirin.
─No fem literatura ─s'hi afegeix en Batlles i Pi─. La peça ha de dir alguna cosa per ella mateixa...
─La gent té por d’interpretar les coses ─ara és en Kiku Mena i a més, mig en broma, afegeix─. A més, no tots els quadres expliquen coses...
─La crítica especialitzada ha fet molt mal ─s'hi suma en Jordi─. Ara la gent té por de dir el que pensa sobre l'art i la pintura, i així costa molt atrevir-se a parlar...
─La gent es mira un quadre com si fos figuratiu ─torna en Vilageliu─, i no tots ho són, però si es miren els núvols i hi veiem vaixells, podem veure un quadre i veure-hi coses...
─Quan et diuen “Jo és que no hi entenc...” ─torna en Batlles i Pi─, jo pregunto: “Però t'agrada o no?” Si la gent diu “M'agrada” o “No m'agrada”... això ja és alguna cosa.
─Et diu alguna cosa? T'arriba? ─es pregunta en Jordi.
─No és què vol dir, sinó què em diu a mi ─tanca en Kiku.
─Davant d'una obra, mil espectadors són mil obres ─remata en Vilageliu.

Ells quatre parlen. I crec que ho fan sense por i d'una manera sincera. No sé si m'arribo a creure del tot que no els importi que la gent entengui o no entengui la seva obra, però sí que em crec que el que volen és transmetre alguna cosa, arribar a tocar alguna fibra sensible sense nom concret i invisible que tots tenim i que ens acosta a l'art, a la pintura, a observar i interpretar el que ells fan.
Ara parlen i segueixen reflexionant sobre les interpretacions de l'art i el que la gent hi llegeix i ells hi escriuen. I tots quatre estan d'acord que fins i tot per a ells el sentit d'un quadre, el seu significat no és estàtic sinó que evoluciona.
Una obra de fa 10 anys ja no té el mateix significat que aleshores: ha canviat. Canvia.
I tanquen la reflexió amb una anècdota que permetria obrir tota una important reflexió sobre l'art i la sensibilitat dels que mirem:

─Si vens algun quadre ─em diuen─, és just el que tu voldries quedar-te.

Amb això, hi estan d'acord tots quatre, i aquesta reflexió em porta a creure que, potser com a espectador no saps exactament què volien dir-te, però que t'ha arribat, que t'ho han dit.
I si aquest és l'objectiu com a espectador, quin és l'objectiu com a artista?

─L'art inclou a darrere una filosofia ─en Kiku Mena respon.
─És un producte emocional ─afirma en Vilageliu.
─Té un valor espiritual primer i després econòmic ─redefineix en Kiku.

En Jordi hi reflexiona. En Batlles i Pi ho resumeix:

─A mi m'agrada pintar perquè és un gest aparentment inútil.

Riuen. Entenc que la frase sembli frívola, però si et fixes en la paraula aparentment tot agafa un nou significat.
Aquesta paraula defineix els Isards, el que fan i el que expliquen.
Aparentment.
Aparentment els Isards no són pintors, perquè treballen en altres activitats, però ho son.
Aparentment els Isards treballaran per primer cop a Granollers, però en realitat fa anys que hi treballen.
Aparentment no els preocupa que la gent entengui el que fan, però parlen amb cura del procés creatiu i expositiu i amb un respecte absolut per l'aventurer públic que s'atreveix a mirar l'art, a veure'l, a deixar-se tocar.
Aparentment l'art és un joc i potser només ho és, aparentment.
Ells, tots quatre, juguen i treballen de maneres diferents.
Ara treballen concretament per a una exposició especial. Especial per a ells i per a la ciutat de Granollers.
Al setembre del 2010 es posa en marxa, renovat i redefinit, el Centre Cultural de Granollers en la vessant expositiva, i s'inaugura amb una exposició dels Isards, aquesta en què ara treballen i que m'ha portat a veure bastons i escales fora de context.
─Què prepareu ─els pregunto─ com i per què...
Preparen una exposició de pintura, art, objecte trobat, pintura, 3D, format gran i amb pressupost.
Aquest és un punt important. L'exposició s'ho val i ells tenen suport, ara, per a tirar-ho endavant amb recursos i en condicions. Els han vingut a buscar ─diuen─ per inaugurar el nou espai i quan els pregunto per què a ells, responen aparentment fent broma, aparentment, perquè el que diuen és molt cert.
─Som quatre, som artistes, som d'aquí, som un referent i ens ho hem treballat.
Aparentment sembla una mica pedant, però és cert. Paraula a paraula.
Alaben les possibilitats del nou espai on exposaran i m'expliquen, un per un, el que estan preparant.
En Kiku Mena prepara obra sobre cartró de gran format basada en peces de 70 x 70. Afirma que és colorista, com sempre, i que acaba formant peces tan grans com de 2,10 x 2,10.

En Jordi treballa amb peces de fusta... peces còncaves, rodones, de mides diferents, que permeten l'experimentació i l'elaboració de les obres. Diu que retorna una mica als principis, al món del color més que a la forma.

─Així ensenyem les vergonyes de cadascú.

En Batlles i Pi diu que treballa entre el seny i la rauxa, amb gran format, tacant la tela i després polint-la.
Ell i en Xavier Vilageliu comparteixen un estudi que els han deixat a Roca Umbert, la Fàbrica de les Arts, un espai gran on ells poden treballar.
A Roca Umbert és on en Xavier prepara també grans dimensions de títols desconcertants amb textures, rascats i color. És aquí on veig el bastó i l'escala.
Tots quatre s'escolten els uns als altres per saber què faran. Fins ara no sabien què feien per a l'exposició i jo m'espanto... I no us ha passat mai, que presenteu obres que s'assemblen?
Riuen de nou. No. No els ha passat mai. Són diferents. Comparteixen la passió per pintar, per l'art, pels Isards, però són artistes diferents, pinten diferent, treballen diferent.
Aparentment podria semblar que el que fan s'assembla, però no és cert.

─Avui no sorprèn res ─diuen.
─L'estètica ja no escandalitza ─afegeixen.
─Els Isards no volem fer cap revolució ─conclouen.

Aparentment no la fan. Aparentment...
La conversa flueix entre ells i cap a mi i em conviden a ser part del que fan amb les meves lletres. Aquí els les deixo. Us les deixo. Si teniu una estona, després de recordar que no cal que entengueu res concret de les seves obres i que només us heu de deixar tocar pel que fan, acosteu-vos a parlar amb ells i entendreu (segur que ja ho feu ara) la importància de la paraula aparentment.
Ens aixequem de la taula i sortim. Plou lleugerament.
Abans d'acomiadar-me els pregunto quin d'ells em regalarà un quadre.
I faig broma, aparentment...

Conversa article de Marina Martori
Granollers, Maig 2010
Amb molt d'afecte (i no aparent) pels quatre Isards i si puc, especialment pel Xavier i també la Magda.